Això és tot, amics!

Bé, apreciat lector, aquí acaba aquesta etapa del bloc de pedagogia internacional.

Aquest bloc ha estat un bon company de l'assignatura que m'ha permès escapar-me de les indicacions del pla docent, visitant noves temàtiques i noticies relacionades amb el contingut de l'assignatura que m'interessaven o intrigaven.

També he de confessar que m'ha costat una mica fer algunes entrades (sobretot les obligatòries) i això ha fet que anés escrivint-lo en un document Word, però això no m'ha impedit anar fent-lo poc a poc i com a via d'escapament del TFG.

Fins aquí arriben les meves reflexions i explicacions. Ha estat un plaer convertir aquest espai en un lloc per crear i compartir. Així acomiado aquesta aventura que, amb aquest punt i final, s'acaba.

"Los que dicen que es imposible
no deberían interrumpir a los que lo están haciendo."

Thomas Edison.

La mala educació

A l'entrega de Premis Nacionals de Fi de Carrera, a l'auditori Nacional es va produir un fenomen curiós.

Quan els estudiants es van acostar al ministre d'educació, José Ignacio Wert, al recollir els premis van girar la cara al ministre, sense saludar-lo i pràcticament arrancar-li el diploma de les mans.

Tan entre els estudiants com entre el públic es veien samarretes del moviment "marea verda" que defensa l'escola pública davant les retallades en educació i denuncia el projecte de Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE).

El públic va ovacionar als premiats que es van negar a saludar les autoritats que atorgaven els premis.

Una de les premiades, al pujar a l'escenari, va dirigir-se al públic i va demanar "una educació lliure i per a tots", despertant l'aplaudiment de l'auditori.

Altres estudiants afirmaven:  "No podem permetre que l'escola quedi relegada al no-res" i "el que estan fent amb l'educació pública em sembla una falta de respecte".

El ministre, en el tancament de l'acte, va elogiar als premiats per destacar que es deu a la "perseverança" i posar l'accent en la idea que l'equitat és "la igualtat d'oportunitats en l'accés", no la uniformitat dels resultats.

El ministre, en el tancament de l'acte, va elogiar als premiats i va fer referència a la idea l'equitat, que va expressar com "la igualtat d'oportunitats en l'accés", no la uniformitat dels resultats.

Així mateix, Wert va destacar la proesa d'estudiar "en un dels moments més difícils" de la Història d'Espanya "i en el curs de la crisi més llarga" que ha viscut el país "almenys des que hi ha estadístiques econòmiques". Va continuar dient "Que sigueu capaços d'extreure fortaleses, superació i per sobre de la queixa, l'objectiu de tirar endavant, crec que és un exemple per a tots".

D'això se'n diu mala educació, però no referida als estudiants que no van saludar a Wert, sinó a les intencions del govern per crear un model educatiu segregador, que no dona les mateixes oportunitats a tots i que no potencia les individualitats i capacitats de l'alumnat. La mala educació a les que estan abocant a les noves generacions. Una educació que no vetlla per la qualitat sinó per la imposició d'idees i el retorn a una època detestable que només els polítics feixista volen tornar a reviure.

Vídeo de la noticia

Un dos tres, responda otra vez.

Segons els estudis del sociòleg americà J. Nielsen els nens europeus amb una edat compresa entre 2 i 5 anys passen davant del televisor 32 hores a les setmana. Els que es troben entre 6 i 11 anys passen una mitjana de 28 hores davant de la pantalla.

Un cop observades les dades de quantitat, ens hem de preguntar per la qualitat: ¿Quina televisió veuen els nens?

Els nens són excel·lents imitadors. Quan posem un infant davant de la pantalla, aquest absorbeix molts dels missatges que aquesta transmet sense pràcticament adonar-se’n i això afecta tant al seu llenguatge, als seus hàbits i conducta imitativa.

El contingut dels missatges televisius dirigits a infants, sobretot en el món occidental i encara més en els països subdesenvolupats, és de baixa qualitat artística, amb alts continguts de violència, agressió i exaltació de valors socialment poc ètics. Propicien l'individualisme, donen gran importància als diners i als bens econòmics. També ajuden en la formació d'imatges estereotipades pel que fa als professionals, als grups ètnics, religiosos o polítics.

Els nens recorren a la TV per satisfer les seves necessitats de distracció, reduir les tensions i com a mitjà per obtenir informació. La gran i senzilla difusió d’aquests mitjans es sovint utilitzada per a la venda de productes, així com per a la implantació d'idees polítiques o socials ja que és l'instrument que millor adapta la seva funció a la formació de valors, de formes de vida, d'estereotips, etc.

És en aquest camp on la pedagogia i la comunitat educativa en general han de posar els seus esforços.

Entitats com la UNED i TV3 s'han sumat a la iniciativa per al disseny d'una televisió de qualitat i amb caire educatiu, però les intervencions són petites ja que el mercat està molt privatitzat i els poders polítics i econòmics bloquegen les portes d'entrada a docents, pedagogs i professionals de l'educació amb intenció de crear propostes de millora de la qualitat, educativa, artística i en valors, drets i deures de la televisió infantil pública i privada.

S'ha de dir que tenim sort que, de moment, la televiso no és la única font d'informació i esbarjo dels infants, perquè sinó, les tele-guies de la televisió d'avui servirien per a predir els titulars dels noticiaris del demà.

"Com a dona que ets": una mirada a l'educació de i per a la dona a Àfrica.

En certs llocs del món on els conflictes bèl·lics o les situacions de crisis socials o pobresa són absolutes, l'educació es vista com un privilegi al que pràcticament ningú pot accedir. Tot i així, hi ha organitzacions que fan programes per millorar la vida quotidiana dels habitants del lloc.

Organitzacions com ACNUR ajuden a les dones a complir el seu rol tradicional en aquest nou espai de crisis profunda.

Aquests programes no son de gènere, ni ajuden a revaloritzar el concepte de la dona dins la societat, ja que només pot actuar sobre el gènere si es treballa amb un marge de benestar.

Tot i així són necessaris ja que ajuden a la eliminació de la violència sexual y de gènere.

D'aquestes altres iniciatives que donen un valor al gènere femení i ajuden al col·lectiu de dones d'un país a trobar un lloc respectable en el seu context social, n'hi ha pocs, però contem amb experiències, relats, llibres… que donen el tret de sortida als programes d'ajuda i millora social relacionats amb la dona.

N'he volgut recopilar dos exemples que he pogut consultar recentment:

El primer és un article de Anne Connelly, una col·laboradora de Metges Sense Fronteres a Gadzi, República Centeafricana:

(http://www.elmundo.es/blogs/elmundo/cronicasdesdeafrica/2010/09/17/como-mujer-que-eres.html) que ens explica la història d'una dona molt capaç i espavilada que te dues feines que no aprofiten ni fan créixer les seves múltiples i bones aptituds professionals i com, davant les seves inquietuds de progrés laboral, vol aprendre a llegir i escriure.

Tot i això, aquestes ganes d'aprendre i evolucionar es veuen escapçades pel context masclista i patriarcal que li diu que " como mujer que eres, podrías cocinar, lavar, planchar, coser…”.

Una altra proposta interessant és la novel·la el fruit del baobab, de Maite Carranza.

Parla del xoc cultural entre una dona occidental amb una gran carrera professional amb una dona gambiana, mare de quatre fills.

En mig d'aquesta relació apareix també la una de les filles de la dona gambiana, educada amb les tradicions de la seva cultura però que està creixen en un context diferent.

és un a novel·la que parla de trencar tabús, del xoc de les tradicions d'un i altre país, i del valor social que se li atorga a la dona. Tot això, afegint de manera transversal, la educació com a base del respecte, la valorització i la situació actual de la dona arreu del món.

Es pot consultar-ne la ressenya videogràfica a:

http://www.gemmalienas.com/blog/sin-categoria/ressenya-el-fruit-del-baobab-de-la-maite-carranza-ed-62?lang=es

Angry Werts

No ha estat poc rebuig que he generat la reforma educativa que planeja dur a terme el ministre José Ignacio Wert, sobretot a Catalunya

Aquesta reforma ataca de forma directe el model d'immersió lingüística que s'aplica des de fa més de 30 anys a les escoles catalanes.

La reforma diu que la llengua castellana serà la llengua vehicular i, juntament amb la primera llengua estrangera es consideraran troncals, però no ho seran les llengües autonòmiques cooficials, que seran matèries obligatòries, però d'especialitat.

Un pare preocupat afirma a un diari:

"No entenen que si el català deixa de ser vehicular, alguns nens i nenes podrien créixer sense conèixer la llengua del seu país i això posaria en perill la llengua; no és res personal contra el castellà, al contrari"

La Reforma que suposa la nova Llei LOMCE, també ha afectat, en l'àmbit de les polítiques educatives, el poder de decisió de les autonomies davant el govern central, que, a partir d'ara serà el que fixarà els continguts de les matèries troncals de primària, secundària i batxillerat (com Biologia, Física i Química, Geografia i Història; Llengües, Matemàtiques …) deixant el poder de decisió autonòmic limitat a les assignatures específiques. Aquest centralisme no suposa res més que un allunyament de la realitat educativa del país i una intenció de coartar i prohibir les practiques educatives innovadores i significatives.

També s'estableix un mínim d'assignatures en les dues llengües oficials.

Un dels canvis més polèmics és que si un alumne demana estudiar en castellà, la comunitat haurà de pagar l'escola privada a l'alumne que ho sol·liciti, si no hi ha centres públics disponibles. Per a això, la memòria econòmica de la LOMCE es reserva un pressupost de cinc milions d'euros que s'estimen necessaris per a garantir aquest fet si 1.000 alumnes sol·liciten fer l'escolarització en castellà (en un any només ho han sol·licitat 17 famílies).

Tot això sumat a aspectes com la separació per sexes i la dificultat econòmica d'accés a la formació superior han acabat de generar un col·lectiu indignat que no ha dubtat en expressar la seva opinió públicament.

Quants som a classe?

Per tal d'analitzar quin és el nombre adequat d'alumnes per aula i/o professor, primerament, farem una aproximació al marc legal que defineix aquest aspecte:

LOE, Ley Orgánica de Educación. Artículo 157.Recursos para la mejora de los aprendizajes y apoyo al profesorado.1. Corresponde a las Administraciones educativas proveer los recursos necesarios para garantizar, en el proceso de aplicación de la presente Ley:a) El número máximo de alumnos por aula en la enseñanza obligatoria será de 25 para la educación primaria y de 30 para la educación secundaria obligatoria.b) La puesta en marcha de un plan de fomento de la lectura.c) El establecimiento de programas de refuerzo y apoyo educativo y de mejora de los aprendizajes.d) El establecimiento de programas de refuerzo del aprendizaje de las lenguas extranjeras.e) La atención a la diversidad de los alumnos y en especial la atención a aquellos que presentan necesidad específica de apoyo educativo.f) El establecimiento de programas de refuerzo del aprendizaje de las tecnologías de la información y la comunicación.g) Medidas de apoyo al profesorado.h) La existencia de servicios o profesionales especializados en la orientación educativa, psicopedagógica y profesional.

Així doncs, podem dir que segons el decret de la llei orgànica d’educació, a l’article 157 sobre recursos per a la millora dels aprenentatges y el recolzament del professorat, el número màxim d’alumnes per aula en educació primària és de 25, i de 30 en educació secundària.

Però, és aquest el nombre ideal? De que depèn?

La corba de Glass Smith ens indica que, com menys alumnes trobem a aula més alts seran els resultats d'aquests alumnes, i per tant, també el seu nivell acadèmic.

A partir dels 20 alumnes o més, la diferència del nivell escolar és pràcticament imperceptible.

Acabem de veure, però, que actualment a Espanya el nombre d’alumnes per aula es entre 25 i 30.

Així doncs ens plantegem ¿Quin es el nombre ideal d’alumnes per aula?

Tot i que hi ha diversos estudis i opinions sobre aquest tema, és una discussió obsoleta.

Tot depèn de la metodologia. El docent és el que determina principalment els resultats a l’aula.

Tot i així hi ha diverses condicions que s’han de tenir en compte dins d’una aula. Hem de parlar de context, de les característiques de l’alumnat, d’edat, de tipus d’agrupament (homogeni o heterogeni)…

Per tan concloem que segons les condicions de cada grup, el detonant del bon funcionament dels alumnes i de l’aula és la metodologia.

Fonts:

http://innovacioneducativa.wordpress.com/2007/10/08/metodologias-educativas/

http://martautset.net/tag/agrupaments-flexibles/

http://www.e-torredebabel.com/leyes/LOE/LOE-Titulo-I-Ensenanzas.htm

http://www.e-torredebabel.com/leyes/LOE/LOE-Titulo-VIII-Recursos-economicos.htm

Avui hi ha Vaga?

A conseqüència de la precarietat laboral, social, educativa… que està patint avui en dia la societat el col·lectiu social, en un afany de recuperar les poques engrunes de la societat de benestar que quedaven ha decidit fer cara a la opressió per part de grans forces polítiques i econòmiques llançant-se als carrers a expressar i fer patent la seva disconformitat amb la situació actual.

Una de les estratègies que hem viscut més, en les pròpies carns, aquests últims mesos han estat les vagues. És per això que no podia deixar de fer-ne un "homenatge" al Bloc:

En el marc de les relacions laborals, la vaga és una aturada organitzada de la producció davant la notificació per part d'un grup de treballadors que volen aconseguir que l'empresari a accedeixi a les seves demandes salarials o de millora de les condicions laborals.

Quan s'emprèn una vaga per motius socials o polítics aquesta entitat empresarial, sol ser un organisme de poder polític o econòmic

Els treballadors poden convocar una vaga o dur a terme un altre tipus de mesura de força per tal d'obtenir millores en les condicions laborals, socials o econòmiques o per evitar un canvi desfavorable.

Les vagues només es convoquen en situacions extremes, quan s'han esgotat les vies de diàleg, o quan l'entitat denunciada es nega a acceptar una proposta de millora o canvi.

Les vagues més importants del món van tenir lloc a:

Rússia

Potser la vaga més famosa de la història va ser la que es va produir a Rússia el 1917, que va sorgir a partir de les accions revolucionàries dirigides pels bolxevics. Aquestes vagues van representar l'inici de la Revolució russa, provocant la caiguda del règim tsarista al març de 1917, i tot seguit del govern dirigit per Aleksandr Kerenski.

França

Hi destaca l'intent d'enderrocar el govern del president Charles de Gaulle mitjançant una vaga convocada per treballadors i estudiants coneguda com el "maig del 68". La vaga va esclatar com a protesta per la política econòmica i va tenir una gran repercussió mundial, encara que no va aconseguir els seus objectius polítics, però sí va obtenir certes compensacions econòmiques.

Amèrica llatina

Durant la dècada de 1980 diversos països llatinoamericans van protagonitzar violentes vagues per protestar contra les dures polítiques d'ajust promogudes pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. De totes aquestes revoltes i vagues, destaca la de Veneçuela el 1989 en què van morir més de 300 manifestants a causa de la forta repressió policial. Així mateix, la vaga obrer-estudiantil a la província de Còrdova, Argentina, el 1969, va concloure amb l'enderrocament del govern militar del general Juan Carlos Onganía.

Espanya

La segona meitat de la dècada de 1980 es va caracteritzar per una gran conflictivitat laboral. Els dos principals sindicats, Comissions Obreres (CCOO) i la Unió General de Treballadors (UGT), van arribar a convocar dues vagues generals que van paralitzar tota l'activitat econòmica del país per protestar contra la política econòmica i social del govern.

La vaga, avui en dia, es presenta com una resposta col·lectiva a les mesures governamentals que incideixen en el benestar i la quotidianitat dels individus, formulant un descontentament generalitzat de la ciutadania. Avui en dia ja no es pot entendre la vaga com una protesta, en exclusiva, dels treballadors cap als gran empresaris, sinó que s'endinsa en una protesta social col·lectiva.

A arrel d'aquest fet han sorgit diverses iniciatives que, aprofitant el poder difusor de les xarxes convoquen a la gent a divulgar les seves peticions i protestes i presentar-les als diligents polítics contra els que lluiten.

Una d'aquestes iniciatives és Change.org. El seu eslògan, "Inicia accions, suma forces i provoca canvis" exposa clarament la seva funció difusora i d'unió d'esforços col·lectius per al canvi.

Algunes de les protestes més importants que s'han iniciat a través d'aquesta via han estat la del dret a decidir i la contrarietat per la reforma LOMCE.

Jornada escolar, anàlisis per a la millora.

Retornant al tema anteriorment tractat de les jornades escolars, en aquest article farem referència a tres aspectes claus que defineixen la funcionalitat o no-funcionalitat de cada tipus de jornada escolar.

A l'hora de decidir quin tipus de jornada escolar és més viable, hem de tenir molt en compte el context i el grup. Aquest, sovint, sol ser molt ampli i generalitzat, ja que les  decisions en aquest àmbit es prenen des de governs centrals, autonòmics o locals, i engloben els grups classe de molts i molt variats centres educatius.

Així doncs, podríem dir que hi ha una sèrie de variables generals que ens poden ajudar a definir-la.

1. Variables higièniques o biològiques: Que tenen a veure amb l’edat. Com més edat, més capacitat de concentració i a l’inversa.

2. Capacitat d’atenció:

Segons les hores del dia, l'esta i el model de jornada hi ha uns moments de més o menys concentració.

Aquesta variable l'hem de tenir en compte i aprofitar-la per organitzar els continguts segons els moments de més o menys concentració. De cara al docent pot ser una eina molt útil.

3. Psicopedagògiques

La metodologia que es fa servir, com hem dit, és essencial i s'ha de coordinar amb les altres variables per a que juntes, siguin un factor que millori el rendiment.

També hem de tenir en compte que algunes assignatures comporten un procés mental més fatigat i n’hi ha menys abstractes, les hem de classificar i organitzar per causar el menor cansament en l'alumne.

El tipus d’organització vertical i de la flexibilitat de l’horari són dos aspectes que no podem perdre de vista.

Moltes reformes educatives han modificat i tractat la jornada escolar, però no s'han fet avaluacions significatives sobre els resultats.

A continuació proposo un seguit de criteris d'anàlisi per comprovar, de forma empírica, l'horari escolar:

1. Si és flexible i variable segons les èpoques de l’any, els continguts curriculars… o si és rígid, uniforme, invariable… al llarg del curs.
2. Si possibilita l’atenció a la diversitat.
3. Si afavoreix l’atenció tutorial o si no permet al tutor/a estar gaires hores amb el grup.
4. Si te en compte el criteri higienicobiològic pel que fa les edats en relació als períodes de les llisons.
5. Si facilita el tractament de continguts curriculars de manera global i tranversal o tracta les llisons de manera fragmentada i aïllada.
6. Si facilita les pauses i descansos de manera raonable.
7. Si afavoreix plantejaments paidocèntrics (docent menys especialista però que coneix al infants no canvia de classe) o els logocèntrics (molts docents especialitzats que no coneixen als infants però saben molt de la seva especialitat).
8. Si afavoreix l'agrupament flexible de l’alumnat.
9. Si considera i compleix les prescripcions legals.

No és més ric el que més té, ni el que menys necessita. Ho és el que millor usa el que té.

Gustavo de Armas ens va regalar una conferència sobre la realitat educativa latent a països de llatinoamericà: "Educació a Amèrica Llatina i el Carib".

He de confessar que, abans de la conferència, tenia una idea molt diferent pel que fa a la situació econòmica - educativa de països com Brasil, Xile o Argentina.

Els mitjans de comunicació i politics, en un afany de, suposo, fer-nos veure la "sort de viure on vivim" ens han plantejat la situació dels bloc d’estats de l’Amèrica Llatina i el Carib, com una versió empobrida i endarrerida del nostre sistema social i sobretot educatiu.

De Armas, però, ens ha donat a conèixer una realitat molt diferent a aquesta.

Si ens agafem a la referència del coeficient Gini, veiem que Europa estaria entre el 0,225 i 0,352, que és una dada que mostra força equitat i que, per contra, Amèrica llatina es situa entre el 0,397 i el 0,620.

Les polítiques educatives que els últims anys han crescut en aquestes comunitats han ajudat a reduir les diferències socials tan evidents. Tot i així, la situació real i la vida quotidiana del país no és tan positiva, però això no treu que en molts barris de les ciutats més importants d’aquest països un infant pot arribar a tenir les mateixes oportunitats educatives i pot arribar a capacitar-se amb els mateixos coneixements aptituds que podria tenir un infant europeu.

Un exemple clar, és a Brasil, en el que Lula, amb les seves mesures de recolzament i ajuda per a la equitat a aconseguit assolir forts nivells d'escolarització en tots els àmbits i en moltes regions del país.

Un altre exemple que va exposar de Armas va ser el cas de Xile, que és un dels països que mostra més equitat en els seus resultats educatius, ja que eren els menys dispersos.

Mostra una escolarització molt alta en comparació amb altres països bloc d'Amèrica llatina, sobretot en les etapes primerenques.

Tot i així, el conferenciant, qüestionava aspectes com la qualitat de l'educació, la privatització d'aquesta… que genera un nivell de segregació important i fa que, en realitat, hi hagi més desigualtat amagada darrere de les dades que se'ns presenten.

De fet, aquest fenomen no està tan allunyat de la nostre realitat ja que cada vegada més podem qüestionar el nostre sistema educatiu, que ha anat baixant la seva qualitat i que, cada vegada més es va encarint i fent que, només aquelles persones amb més poder adquisitiu podran accedir-hi. Això augmentarà les diferències socials i ens negarà l'equitat.