Un dos tres, responda otra vez.

Segons els estudis del sociòleg americà J. Nielsen els nens europeus amb una edat compresa entre 2 i 5 anys passen davant del televisor 32 hores a les setmana. Els que es troben entre 6 i 11 anys passen una mitjana de 28 hores davant de la pantalla.

Un cop observades les dades de quantitat, ens hem de preguntar per la qualitat: ¿Quina televisió veuen els nens?

Els nens són excel·lents imitadors. Quan posem un infant davant de la pantalla, aquest absorbeix molts dels missatges que aquesta transmet sense pràcticament adonar-se’n i això afecta tant al seu llenguatge, als seus hàbits i conducta imitativa.

El contingut dels missatges televisius dirigits a infants, sobretot en el món occidental i encara més en els països subdesenvolupats, és de baixa qualitat artística, amb alts continguts de violència, agressió i exaltació de valors socialment poc ètics. Propicien l'individualisme, donen gran importància als diners i als bens econòmics. També ajuden en la formació d'imatges estereotipades pel que fa als professionals, als grups ètnics, religiosos o polítics.

Els nens recorren a la TV per satisfer les seves necessitats de distracció, reduir les tensions i com a mitjà per obtenir informació. La gran i senzilla difusió d’aquests mitjans es sovint utilitzada per a la venda de productes, així com per a la implantació d'idees polítiques o socials ja que és l'instrument que millor adapta la seva funció a la formació de valors, de formes de vida, d'estereotips, etc.

És en aquest camp on la pedagogia i la comunitat educativa en general han de posar els seus esforços.

Entitats com la UNED i TV3 s'han sumat a la iniciativa per al disseny d'una televisió de qualitat i amb caire educatiu, però les intervencions són petites ja que el mercat està molt privatitzat i els poders polítics i econòmics bloquegen les portes d'entrada a docents, pedagogs i professionals de l'educació amb intenció de crear propostes de millora de la qualitat, educativa, artística i en valors, drets i deures de la televisió infantil pública i privada.

S'ha de dir que tenim sort que, de moment, la televiso no és la única font d'informació i esbarjo dels infants, perquè sinó, les tele-guies de la televisió d'avui servirien per a predir els titulars dels noticiaris del demà.